Sigui pel motiu que sigui creem expectatives sobre el nostre futur i en el nostre imaginari hi posem forma. Després ens adonem que hem d´adequar les expectatives i que la flexibilitat serà la nostra millor arma per enfrontar-nos al futur. Quan vaig decidir quedar-me un any més en aquest projecte ho vaig fer amb molta il.lusió però a part tenia una avantatge coneixia el tren amb el que viatjava (el projecte, el centre, els nens, els treballadors, Kombolcha,…) i la via per la qual anàvem. Sabia que podien sortir imprevistos però això formava part de l´emoció del viatge.
En aquests moments estic revisant la meva locomotora perquè sé que hi hauran d´haver-hi canvis importants perquè el terreny en el qual estem viatjant ara s´està fent molt dificultós. A dins ja està decorada a la meva manera perquè m´hi pogui sentir com a casa: unes fotos, alguns dibuixos especials, una mica de llum per quan hi hagi molta foscor, objectes per col.leccionar, … i també hi ha un mapa i una brúixola. En aquests moments estic destinant la meva energia entendre les pistes que em dóna el mapa. Referent al tren he decidit que no el vull canviar, però li toca una capa de pintura i alguna reorganització de l´espai. Hem d´estar preparats per canviar de via, serà difícil, com tots els canvis però no per això hem de defugir-los. Segurament després d´aquest tram aconseguirem ser un dels trens més resistents i això ens permetrà arribar allà on mai ens haguessim imaginat.
