Carregant totes les maletes al cotxe plovent, marxant d´Addis direcció a una terra anomenada Turkana. El motiu d´aquest viatge encara que sembli estrany torna a ser un altre capítol dins el meu passaport: havia de sortir del país i tornar entrar! Pel camí un extraordinari paisatge va passar per davant dels meus ulls: del verd dels camps d´Etiòpia i de les seves muntanyes més espectaculars cap al sud del país on predomina la calor persistent en un paisatge totalment desèrtic. L´aventura tot just començava: travessar el riu Omo amb canoa, agafar cotxe a l´altre costat i començar una carretera irregular que ens portaria arribar a la regió Turkana (nord de Kènia).
A Turkana la calor pot arribar ser asfixiant, els arbres tenen punxes, els camells i les cabres són els animals que hi habiten, hi ha un gran llac (que diuen que es on hi ha la concentració més gran de cocodrils), i els turkanes viuen en petits poblats amb cabanes i tenen una mirada que traspua allò essencial que nosaltres de vegades sembla que hagim perdut: vida.
El mig d´aquestes terres hi ha un projecte que estan treballant amb el poble turkana i que han fet preses d´aigua, centres de nutrició i d´educació, dispensaris i sobretot dignificar la seva realitat tan sols per quedar-se a viure allà.
Avui, assentada aquí a Kombolcha tanco els ulls i veig la posta de sol de Turkana i m´en adono que hi ha una petita part que ha quedat allà per sempre.
