Eren la una de la nit i el meu autobús marxava a les 5 del matí, i la meva maleta estava encara per fer. Vaig decidir agafar un “macuto” i posar-hi tot el què necesitava i volia dur allà a dins. Podria catalogar-ho com la pitjor maleta que mai he fet. I d´una rebolada vaig anar de Kombolcha a Addis i d´aquí a BCN, el meu acompanyant aquesta vegada va ser “Toquio Blues” del Murakami (sé que molts ja l´heu descobert fa temps, però us confesso que em va fascinar).
Un cop més el motiu del meu viatge inesperat van ser els meus papers, tornava a ser una “il·legal” i és evident que s´havia de solucionar. Per això vaig fer via cap a París (embaixada etíope), vaig haver-li de demanar a la secratària tres vegades si realment amb dos dies i sense cap problema era possible fer la visa bussines, em sembla que encara avui no m´ho puc creure: va ser fàcil! A part d´aquesta visita fugaç a la capital francesa, vaig poder fer una visita a la familia i amics (que això sempre s´agraeix) i finalment vaig poder treballar a BCN sobre la feina que estem fent aquí. De cop i volta esdevé molt estimulant compartir la feina que estàs fent i que professionals especialitzats amb temes els quals tu treballes cada dia t´assessoren. Sense saber-ho aquesta visita em va servir un cop més per obrir la visió en la feina que fem a aquí cada dia. Un cop més vaig evidenciar una realitat ineludible: la millor eina per seguir treballant sempre es agafar prespectiva i sobretot una visió més àmplia.
Per cert, aquí al centre tot continua igual i diferent, i ja ho sé que no puc ser objectiva però els nens i les nenes estan molt macos.
