El repicar d´un soroll quasibé musical però que a la vegada t´estreny per dins, una melodia que té un compàs on s´hi amaga una duresa inevitable. Avui he descobert una altra realitat de Kombolcha, és a les afores: hi ha una gran esplanada i allà al mig, un formiguer de dones i homes que amb un petit martell a la mà piquen roques. La feina consisteix en esmicolar les roques en petits trossos i després poder-les vendre. La duresa d´aquesta feina s´hi afegeix la calor asfixiant, les condicions en les que treballen i la miserable recompensa que reben deprés d´un dia llarg de treball.
En un altre cantó de Kombolcha els “garis” (taxis que són carros tibats per cavall) conduïts de manera juganera per nens que en un altre racó de món segur que estarien a l´escola. Aquí van d´un cantó a l´altre per tal de poder aconseguir algun birr (moneda etíope).
T´endinses el mercat i veus grans paquets que es mouen d´un cantó a l´altre, llavors t´hi fixes bé i t´en adones que petits però valents cossos carreguen aquests pesos per tal també d´aconseguir uns quants birrs.
Pots posar-te les ulleres de sol perquè aquesta realitat no resulti tan punyent quan la vegis però el cert es que hi continuarà sent. La pregunta esdevé fàcil: què faràs tu davant de tot això? La dificultat apareix quan intentes trobar la resposta.
