Reflexions...

Per sobre de tot sempre he cregut que en el món hi ha moltes desigualtats i que cadascú de nosaltres en la mesura que volguem o poguem hi tenim alguna cosa a veure. Aquests dies estic enfadada i sé que aquest sentiment no és productiu, però sovint l´estat emocional és dificil de controlar.

Ja us he esmentat vàries vegades que la burocràcia etíope és complexe (de fet,com a tot arreu) i que durant tots aquests mesos he intentat compendre i treballar amb l´administració d´aquí. Però sabeu què és el pitjor adonar-te que el món de les autoritats i el món de la política nomès volen "quedar bé". Hi ha una doble moral molt forta, per una banda les lleis són implecables i en principi hi ha un gran respecte cap els drets humans però per l´altra hi ha una gran impunitat per fer el què es vulgui.

Sigui com sigui sembla que a ningú importi la realitat de la dona aquí i les poques possibilitats que tenen de sobreviure, els nens sords són els últims perquè igualment serveixen de poc, si estàs malalt et toca patir,... i així podria anar fent una llarga llista de tot el què els meus ulls últimament estan veient i el meu cor està sentint.

Aquests dies hem tingut llargues reunions amb administracions locals i ha sigut decebedor perquè la idea de "treballar en equip" és com un acudit. L´únic que importa són els diners i que cada punt i coma siguin com ells volen. No hi ha lloc per les excepcions.

Pot semblar-vos un escrit desolador però ben al contrari pel que fa a mi, m´han donat més motius que mai per seguir creient que les coses es poden canviar. Ho veig cada dia a dins el centre: com els nens que no són sords ja es comuniquen amb "silence language", com les nenes van aprenent que elles són iguals que els nens, que no cal picar per relacionar-se, que si abraces un nen malalt es troba una mica millor,...

A punt per celebrar el Nadal, només puc dir que invertim la il.lusió amb allò que creiem i siguem capaços d´anar més enllà de tota superficialitat, perquè senzillament val la pena!

Records...

Avui no he pogut evitar escriure al blog, per mi és un dia molt especial. Just fa un any agafava la meva maleta carregada de mil coses i em despedia dels meus per embrancar-me en aquesta nova aventura. No fa falta estar un any a un lloc per començar emmagatzemar records però es com si des de petits haguessim après a celebrar les coses en fucnió del temps que hi destinem.

Podria explicar tots els detalls del dia que vaig arribar Etiòpia es com si els tingués més presents que mai, però el què més em va impressionar del primer dia es l´arribada el centre. Després de tot el viatge amb avió, la carretera infernal (sort que ara s´ha arreglat), el cansament acumulat, la il.lusió a flor de pell, els ulls que no donaven a l´abast de tot allò que veien,... vam arribar el centre. No hi havia llum i tot estava a les fosques, tots els nens estaven col.locats en fila per donar-nos les benvinguda. L´Ezedin i la Tebebe ens van donar un ram de flors i vam començar a saludar tots els nens, després mig a les fosques vam sopar amb ells. I després vam anar a l´hotel, i va ser allà el mig d´aquella habitació sola amb el ram de flors posat dins d´una ampolla reciclada quan vaig començar a plorar.

Tranquils, podria dir-vos que era de pena, però no senzillament era d´emoció. Resulta estrany com les primeres impressions que esdevenen tan desconegudes arriben a ser tan familiars. No es pot viure dels records, però si que sóc de les que creu que és meravellós emmagatzemar-los en una caixeta perquè els poguis treure quan vulguis.

Viatge llampec...

Eren la una de la nit i el meu autobús marxava a les 5 del matí, i la meva maleta estava encara per fer. Vaig decidir agafar un “macuto” i posar-hi tot el què necesitava i volia dur allà a dins. Podria catalogar-ho com la pitjor maleta que mai he fet. I d´una rebolada vaig anar de Kombolcha a Addis i d´aquí a BCN, el meu acompanyant aquesta vegada va ser “Toquio Blues” del Murakami (sé que molts ja l´heu descobert fa temps, però us confesso que em va fascinar).

Un cop més el motiu del meu viatge inesperat van ser els meus papers, tornava a ser una “il·legal” i és evident que s´havia de solucionar. Per això vaig fer via cap a París (embaixada etíope), vaig haver-li de demanar a la secratària tres vegades si realment amb dos dies i sense cap problema era possible fer la visa bussines, em sembla que encara avui no m´ho puc creure: va ser fàcil! A part d´aquesta visita fugaç a la capital francesa, vaig poder fer una visita a la familia i amics (que això sempre s´agraeix) i finalment vaig poder treballar a BCN sobre la feina que estem fent aquí. De cop i volta esdevé molt estimulant compartir la feina que estàs fent i que professionals especialitzats amb temes els quals tu treballes cada dia t´assessoren. Sense saber-ho aquesta visita em va servir un cop més per obrir la visió en la feina que fem a aquí cada dia. Un cop més vaig evidenciar una realitat ineludible: la millor eina per seguir treballant sempre es agafar prespectiva i sobretot una visió més àmplia.

Per cert, aquí al centre tot continua igual i diferent, i ja ho sé que no puc ser objectiva però els nens i les nenes estan molt macos.

Una mica per tots els gustos…

De vegades hi ha gent que em pregunta com és el dia a dia dins del centre. La veritat és que sembla una pregunta fàcil de respondre, però en realitat no és així. La complexitat s´amaga en el fet de que cada dia és un “nou dia”, com una gran sorpresa!

De cop i volta un dia et pots trobar fent locions capil.lars contra els polls, tallant els cabells a l´estil etíop (imagineu-vos ho). Sovint fas cures miraculoses per algunes petites ferides, i sobretot el llarg del dia cures molts genolls pelats. Cap un altre cantó fas i desfàs cabdells de llana per fabricar bufandes de mil colors. Una mica més enllà comença l´enginy per posar una mica d´ordre a la biblioteca i amb els jocs de taula. En un racó ets convidat a prendre un cafè i uns menjars màgics que han estat preparats a base d´herbes i flors. Ara és el torn d´estar una mica amb les nenes més grans, parlant amb elles, fent broma i sobretot que trobin un lloc on poder-hi confiar. Sents de lluny els crits d´eufòria dels que avui han guanyat jugant a futbol, ho celebren amb la samarreta a les mans i passejant-se victoriosos per tot el centre. Parlant una mica d´amaric i una mica d´anglès és l´hora de parlar amb els treballadors, el motor perquè tot això funcioni. El telèfon sona, alguna trucada reconfortant que sense adonar-se´n ja t´ah donat ànims per seguir continuant. Avui per sopar, hi ha macarrons, alguns s´enjugassen amb el menjar, d´altres parlen tranquil.lament i algú cansat fa algun cop de cap a la taula. Sense adonar-nos compte és hora d´anar a dormir: rentar-se els peus i la cara, anar a fer un pipi i una abraçada! Bona nit!

Llum...

Sovint la llum es un dels elements que més falta aquí Etiopía en els dos sentits de la paraula. De vegades per manca d´electricitat i de vegades perquè hem perdut la creativitat.

Ara us he d´anunciar que fa dies que tenim la sort que la llum no s´en va ni un dia. Sé que sona a miracle però de moment es així. Diuen que com que a l´estiu ha plogut molt per això ara no tallen l´electricitat. Desitjo que sigui veritat i que duri molt temps. És veritat que els dies sense llum són encantadors però sovint també són caòtics. Per tan aquesta treva que ens estan donant ara s´agraeix moltíssim.

A més sembla que la sort ens persegueixi perquè aquests dies ens han ajudat arreglar una mica el sistema elèctric que defallia per totes bandes. Per això i per molt més vull donar les gràcies a les dues últimes persones que han estat aquí, compartint uns dies amb nosaltres.

Amb elles s´acaba les diferents persones que han passat per aquí aquest estiu i es l´hora de donar les gràcies per la llum que ens han donat, estic segura que ara brillem d´una forma especial. Us vull anunciar que el microclima de Kombolcha està donant pas a un clima més fred. Això és una sorpresa dia rera dia, el meu armari està preparat pel què faci falta!

Un escrit especial...

Em van demanar que fes un escrit i no he pogut evitar penjar-lo elblog, sé que molts de vosaltres ja ho sabeu, però pels que no: hedecidit quedar-me un any més.

Em dic Anna i aquí Etiòpia em diuen Hanna, i els nens i nenes delcentre amb silence language em criden posant la inicial H a sota la barbeta. El meu lloc de partida és Berga, un racó de món on he crescuti he après allò més essencial.

Durant molts anys vaig estar fent de monitora dins un grup de colònies, aquests records ara més que mai es fan present en mi. Sóc educadora social i crec fermament que a través de l´educació hi ha espai pel canvi.

Sempre tinc a punt la motxilla per voltar pel món, sobretot tinc tendència anar direcció cap el sud i reconec que m´encanta l´oportunitat de conviure amb persones d´una altra cultura i aprendre més enllà del nostre territori.

Sóc una persona familiar, m´encanta passar estones divertides amb els meus amics, el formatge és el meu plat preferit, m´agrada moltcompartir una bona pel.lícula, i aquí he recuperat el plaer de la lectura.

Sóc de les que pensa que els petits canvis si que són poderosos i que cadascú de nosaltres “ hem de ser el canvi que volem veure en el món”. Vaig arribar aquí a Kombolcha al centre d´Afne el desembre de l´any passat i al llarg d´aquest temps ens han passat moltes aventures i han hagut molts canvis. Els primers temps van ser molt importants per conèixer la realitat del centre, la realitat de Kombolcha i la cultura etíop. A partir d´aquí vam començar a treballar amb els nens: fer l´hort i cuidar-lo, aprendre a conviure conjuntament dins el centre, aprendre a jugar a no barallar-se, parlar a través del silenci,…Si hagués de resumir el què ha significat aquest temps per mi aquí (tenint en compte la dificultat de comprimir-ho amb poques paraules) per sobre de tot diria que ha sigut un APRENENTATGE. Aprendre a veure les coses amb un altra prespectiva, aprendre a que el temps aquí té un altre ritme, aprendre les coses més importants dels més petits, aprendre de les dificultats, aprendre a conviure amb una altrallengua, … però sobretot "aprendre per saber-se desprendre".

I ara aquí ens trobem el setembre, el principi d´un nou curs amb molts reptes: el programa d´apadrinament dels nois més grans, l´entrada denous nens al centre, la integració de nens sords i de nens que no ho són, i el repte més important seguir educant al dia a dia aquí elcentre perquè cadascun d´ells quan siguin grans tinguin una oportunitat dins la realitat en la qual viuen. Partint d´aquesta situació he pres la decisió que continuaré un any més treballant en el projecte d´Afne perquè em sento amb energia, amb il.lusió i perquè sobretot crec en aquest projecte. I seguiré fent-ho amb la frase que tinc penjada a l´habitació “Tenir el valor d´acceptar amb resignació les coses que no es poden canviar. Tenir prou obstinació per canviar les coses que es poden canviar i tenir la intel.ligència indispensable per no confondre les unes amb les altres”.

Petites baldufes...

Són com petites baldufes que no paren de moure´s amunt i avall per dins el centre. Ara mateix per ganes us els començaria a presentar a tots. La veritat es que són sorprenents, cadascun d´ells és com una caixa plena de sorpreses. La majoria d´ells tenen entre 5 i 8 anys, són molt petits. Dels nens i nenes que han entrat alguns són sords i d´altres no, imagineu-vos quin joc més divertit. Alguns amb venen amb una cantarella amb amàric pensant-se que jo domino l´idioma. L´altre dia jugàvem a dir paraules amb amarinya i fent-les amb silence language, un joc divertit i educatiu per ells i sobretot per mi.

M´encantaria poder fer un forat a la pantalla de l´ordinador i que poguessiu mirar la “festa” que hi ha aquí: uns que juguen amb l´aigua de l´aixeta, d´altres que exploren camins desconeguts al voltant de l´hort, uns altres fan curses al voltant de les habitacions, els altres fan construccions amb les peces del domino, l´ajuda que reps dels grans d´una manera incondicional, els petits de l´any passat que reclamen la teva atenció recordant-te que ells encara continuen aquí, les abraçades inesperades,…

Sigui com sigui ja ho veieu en ple moviment i preparats per l´aventura que vindrà demà.

Una nova etapa...

La Fatuma, la Merema, el Melkamu, el Zeru i l´Habtamu, aquests són elsprotagonistes de la història que avui us vull explicar. Aquest any hem començat pels nois més grans que han de sortir delcentre un programa en el qual els acompanyem d´una manera educativa aindependitzar-se (ohhhh!!). La idea es que puguin acabar l´escola, que comencin a trobar una petita feina i, en definitiva, una oportunitat per viure de forma indepedent.

La situació no és fàcil pels joves aquí a Etiopía i menys si ets sord i provens d´una zona rural amb una situació precària. Aquestes són les carácterístiques dels nostres protagonistes. La veritat es que des del primer dia que els hi vam dir que entrarien dins aquest programa ha sigut un pou d´emocions: trobar la casa per viure, pintar-la, comprar les coses indipensables,… I així fins arribar el dia de la inaguració! Els primers vam ser els treballadors del centre i ens van fer lacerimònia del cafè. Va ser molt emocionant, i va haver una mica detot: regals per donar la benvinguda a la casa, algun discurs encoratjador cap a l´etapa que els hi espera i paraules per part d´ells d´agaïment.

Personalment si hagués de fer una foto, em quedaria amb aquella nit que els vam acompanyar a casa seva i amb les cares d´il.lusió que feien, dient-nos adéu i bona nit des de la seva nova casa.

Avui que us he parlat una mica de la meva feina d´aquí m´agradaria donar molts records a tots els del “programa de suport”. Moltes gràcies, nois!

Que el fin del mundo te pille bailando…

“Que el maquillaje no apague tu risa,
Que el equipaje no lastre tus alas
Que el calendario no venga con prisas
Que el diccionario detenga las palabras
Que las persianas corrijan la aurora

Que gane el quiero la guerra del puedo
Que los que esperan no cuenten las horas
Que los que matan se mueran de miedo
Que el fin del mundo te pille bailando…

Que las verdades no tengan complejos
Que las mentiras parezcan mentiras
Que no te den la razón los espejos
Que cada cena sea tu ultima cena

Que ser valiente no valga tan caro
Que ser cobarde no valga la pena
Que no te vendan amor sin espinas
Que el corazon no se pase de moda…”

Estava treballant a l´ordinador amb música de fons, quan de cop i volta he sentit aquesta cançó i senzillament m´ha vingut de gust compartir-la amb tots vosaltres.

Per què ja sabeu que les cançons com tantes altres coses compartides és mutipliquen.

Bona nit!

Jo nomès tinc un desig d'amor, un poble i una barca...

Jo nomès tinc un desig d'amor, un poble i una barca...En aquests moments em trobo al port, preparada per iniciar el viatge amb la barca. Ja fa temps que estem preparant totes les provisions pernla travessa. Durant aquesta estada al port molts visitants s´hi han passejat, cadascun d´ells ha deixat una part seva per enriquir la nostra.

Tenim de segur que la nostra partença ara resultarà més enriquidora que mai, hem après coses noves que desconeixiem però sobretot ens hem empapat d´alegria.

Aquest és el nostre punt de sortida, tot és llest, dins la barca cada cosa està el seu lloc per esperar els petits tripulants que d´aquí poc han d´arribar. Ara tot just ens estem preparant per una tempesta que està a punt d´arribar però tens la sensació que no saps quina indumentaria exacte necesitarem per seguir navegant.

Sigui com sigui som aquí contents, pel viatge escollim una melodía, la cançó de Lluís llach (alè) que diu: “Jo nomès tinc un desig d´amor, un poble i una barca”. El meu desig d´amor és aquest projecte en el qual hi crec amb gran fermesa, el meu poble són tota la meva gent que tot i que estan lluny d´aquí són el meu motor per continuar navegant i la barca ja està apunt per començar a viatjar.

Issem veles i ens trobem pel camí!

Cap d'any...

Avui al vespre, celebrarem que deixem enrere l´any 2001 i entrarem al 2002. Crec que aquí no ho celebren menjant 12 grans de raïm. De moment aquesta tarda hem començat a celebrar-ho, anant a casa d´una de les treballadores: hem fet la cerimònia del cafè, hem menjat el pa típic ihem jugat a ballar una mica. Demà és típic menjar dorowat, que es pollastre amb una salsa bonísima amb la injera.

De fons ara puc sentir nens com canten i la gent com corre amunt iavall conents celebrant aquesta nova entrada d´any. No sé si aquí és tradició fer-te una llista de bons propòsits, però per si de cas jo resumiré el meu proposit amb una història que m´han explicat aquest estiu:

Agafa un gerro transparent i omple´l de totes les coses imporants per tu, pots utilitzar pedres (família, amics, salut, feina,...), fulles (il.lusió, motivació, energia,…), sorra (els records) i sempre hi ha d´haver lloc per una tassa de cafè per compartir amb qui tu vulguis.

En fi que desde aquí jo també us desitjo un bon any i els meus millors desitjos per tots vosaltres.

Per cert, m´hauríeu de veure ara mateix els insectes m´han atacat:polls el cap, puces a les cames i els bimbis als braços. Ja ho veieuesic ben acompanyada!!!

Turkana...

Carregant totes les maletes al cotxe plovent, marxant d´Addis direcció a una terra anomenada Turkana. El motiu d´aquest viatge encara que sembli estrany torna a ser un altre capítol dins el meu passaport: havia de sortir del país i tornar entrar! Pel camí un extraordinari paisatge va passar per davant dels meus ulls: del verd dels camps d´Etiòpia i de les seves muntanyes més espectaculars cap al sud del país on predomina la calor persistent en un paisatge totalment desèrtic. L´aventura tot just començava: travessar el riu Omo amb canoa, agafar cotxe a l´altre costat i començar una carretera irregular que ens portaria arribar a la regió Turkana (nord de Kènia).

A Turkana la calor pot arribar ser asfixiant, els arbres tenen punxes, els camells i les cabres són els animals que hi habiten, hi ha un gran llac (que diuen que es on hi ha la concentració més gran de cocodrils), i els turkanes viuen en petits poblats amb cabanes i tenen una mirada que traspua allò essencial que nosaltres de vegades sembla que hagim perdut: vida.

El mig d´aquestes terres hi ha un projecte que estan treballant amb el poble turkana i que han fet preses d´aigua, centres de nutrició i d´educació, dispensaris i sobretot dignificar la seva realitat tan sols per quedar-se a viure allà.

Avui, assentada aquí a Kombolcha tanco els ulls i veig la posta de sol de Turkana i m´en adono que hi ha una petita part que ha quedat allà per sempre.

Bocins...

Fa molts dies que estic frissant per poder escriure al blog, però la veritat és que fins avui no s´havien ajuntat tres elements importants: llum, connexió a internet i temps per poder escriure. Fins ara tots aquests elements s´havien succeït de manera separada.

Els nens i nenes del centre van començar a marxar a poc a poc cap a casa seva, alguns amb família propera i d´altres llunyana. Sigui com sigui, el centre ha quedat desèrtic, ja no hi han nens corrent amunt i avall i això com comprendreu és relament estrany. Però no estic sola, jo també estic fent estiu i es que estan passant molts voluntaris pel centre. Alguns ja han marxat, d´altres encara hi són i alguns encara han d´arribar, a tots ells els hi dic: BE´T´AM AMESEGUENALLO! Perquè resulta divertit, interessant, important,... compartir amb gent diversa diferents punts de vista sobre una mateixa realitat.

I jo entre aquest moviment continuo corrent amunt i avall: Addis-Kombolcha perquè encara no tinc el meu permís de treball. Començo a pensar que el dia que me'l donaran serà el dia que hauré de marxar.

La realitat...

El repicar d´un soroll quasibé musical però que a la vegada t´estreny per dins, una melodia que té un compàs on s´hi amaga una duresa inevitable. Avui he descobert una altra realitat de Kombolcha, és a les afores: hi ha una gran esplanada i allà al mig, un formiguer de dones i homes que amb un petit martell a la mà piquen roques. La feina consisteix en esmicolar les roques en petits trossos i després poder-les vendre. La duresa d´aquesta feina s´hi afegeix la calor asfixiant, les condicions en les que treballen i la miserable recompensa que reben deprés d´un dia llarg de treball.

En un altre cantó de Kombolcha els “garis” (taxis que són carros tibats per cavall) conduïts de manera juganera per nens que en un altre racó de món segur que estarien a l´escola. Aquí van d´un cantó a l´altre per tal de poder aconseguir algun birr (moneda etíope).

T´endinses el mercat i veus grans paquets que es mouen d´un cantó a l´altre, llavors t´hi fixes bé i t´en adones que petits però valents cossos carreguen aquests pesos per tal també d´aconseguir uns quants birrs.

Pots posar-te les ulleres de sol perquè aquesta realitat no resulti tan punyent quan la vegis però el cert es que hi continuarà sent. La pregunta esdevé fàcil: què faràs tu davant de tot això? La dificultat apareix quan intentes trobar la resposta.

La tornada...

Encara que sembli estrany les maletes més carregades que mai (una impresora, llanes, eines pel camp, roba,...) i, a la panxa, molts nervis. Ostres a mesura que m´acostava a Kombolcha, no podia deixar depensar en la benvinguda. I sabeu què? Va ser senzillament genial, perquè va ser espontània. Cada nen i nena a la seva manera tal i comsón van venir a rebre´m, alguns d´ells em miraven dos o tres cops,crec que no s´acabaven de creure que de veritat hagués tornat, i ho he de reconèixer aquella sensació única de quan se´t pengen el coll que sembla que t´el trencaran.

I ara ja hi tornem a ser: treballant a l´hort, fent gorros, construint la biblioteca, jugant sense parar,... Ah, i per cert, una dada meterològica, aquí la temperatura ha pujat molt és com si estiguessim a l´estiu!

I aquests dies que a Catalunya hi hagut tanta festivitat, us he dir que jo a la meva manera també ho he celebrat: per St. Jordi el llibre m´el va regalar el meu pare (gràcies) i els nens del centre just el dia que vaig arribar em van fer un ram de flors.

Vaig portar per fer xocolata desfeta per tots els nens i nenes i eldia de St. Marc (per casualitat!) per berenar vam menjar xocolata desfeta amb pa.

En fi ja ho veieu, ja us torno escriure les petites aventures que passen per aquí Kombolcha. I ara que ho penso bé ja sé perquè pesavatant la meva maleta, perquè estava plena de tota l´energia que em vau donar aquests dies que vaig estar per Catalunya.

PD: Encara que sembli estrany internet va més malament que mai!

Burocràcia etíop...

Ara estic a aquí, a sentada davant d'un ordinador en un ciber cafè del mig d'Addis i em costa trobar les paraules per poder-vos explicar tots els successos d'aquesta setmana. De vegades les coses agafen una altra direcció totalment diferent a la que tu voldries però, en fi, sense voler-me posar filosòfica: aixi és la vida!!!!

L'única paraula que trobo per definir aquesta setmana és SURREALISTA. He estat cada dia del departament d'immigració a la cort judicial i tot per un problema amb el meu passaport. Resultat que avui agafo un avió cap a Barcelona i amb tots els respectes cap a la meva gent, l'única direcció que m' agradaria agafar avui és cap a Kombolcha.

Aquesta setmana els minuts s'han mutiplicat i em pensava que quedaria consumida per les oficines etíops i ja ho diuen que abans acabaràs tu la paciència que el govern etíop.

Però en fi, tranquils la solució en aquests moments és senzilla surto del país i torno entrar i cap problema. Suposo que tenia la necessitat de compartir el que he viscut aquesta setmana amb vosaltres i tambe per dir-vos que si algu em veu aquests dies no s'estranyi!!

Avui si no us importa vull dedicar aquest blog per tota la gent del centre perquè abans de marxar ja no deixo de pensar en quan podre tornar!!!

Si la vida et dóna llimones fés llimonada...

Al mig de Nicaragua, un dia la Roser em va explicar que a casa seva, a la nevera, hi tenien un paper penjat que hi posava: “Si la vida et dóna llimones, fés llimonades”. En aquell moment vaig trobar aquesta frase la millor de les banderes per vestir la vida, però avui us he de dir que aquesta frase per mi més que mai està agafant sentit.

Estic en un moment del “viatge” complicat, suposo perquè és probablement un dels moments en què s´acumulen més coses dins la motxilla: l´enyorança de poder tenir una conversa distesa i a la vegada existencial amb català, les passes endavant i de vegades alguna endarrera que fas amb els nens, la coexistència cultural de diferents punts de vista, la immersió i l´adaptació a una vida completament diferent a la teva, la lluita interna per seguir creient que un món millor és possible,...

I de cop i volta te'n adones que al mig del jardí hi ha un llimoner ple de llimones i et preguntes: Què esperes per fer la teva llimonada?

Les colònies...

En diferents ocasions us he intentat explicar com és la meva vida aquí al centre, aquí a Kombolcha. I avui crec que he trobat una bona manera per poder-vos-hi traslladar, però abans haureu de tancar els ulls i tornar a la vostra època de monitors/es de colònies o recordar quan hi anàveu com a nens.

Al matí tot de corredisses al patí i fent cua per rentar-se la cara i els més dormilegues fent el ronso al llit. De cop ja sents soroll davant el menjador és la fila per entrar esmorzar, ja us ho podeu imaginar el moment dels àpats: jo en vull més, a mi no m´agrada aquest got, i l´aigua, el del costat m´està enredant,... I les estones lliures? Corrent amunt i avall, inventant qualsevol joc amb un pal i un cordill, i sobretot jugant a futbol (buff! tenim els millors futbolistes, us ho prometo). La imaginació apareix com el millor joc on cadascun d´ells hi té el seu paper protagonista. Descobrir, apendre, jugar...

Quan la llum desapareix (que ja sabeu que és sovint), apareixen aquells moments màgics dificils d´explicar acompanyats de petites llumetes (espelmes, lots,...) que semblen petites cuques de llum. I un dels moments estrella es quan s´en van a dormir a poc a poc en calma cap a les habitacions i tu després els hi vas a dir bona nit acadascun d´ells (el millor premi del dia viscut).

El correu d´avui m´agradaria que arribés a totes les persones amb les quals he tingut la sort de fer colònies perquè amb elles he après allò més important: no fas de monitor si no que ets monitor i que sovint allò més essencial és invisible els ulls!

Els dies de 36 hores...

S´han escrit moltes cançons, s´han fet moltes pel·lícules, i molts llibres n´han parlat sobre la relativitat del Temps. Nomès us puc dir que aquí, un cop més, es confirma allò que el temps és molt relatiu. Aquí hi ha com una gran dualitat, per una banda els dies i el temps et passa tant ràpid que sovint has de mirar el calendari per saber quin dia és avui. Però, per altra banda, un dia és molt i molt llarg, de fet, quan la Tessa era aquí deiem que a Kombolcha, al centre, els dies eren de 36 hores. I sabeu el millor és que al llarg de totes aquestes hores hi ha temps per tot: una abraçada inesperada, un joc divertit, una altra baralla, creure més que mai amb el projecte, noves idees, alguna cosa que no funciona, descobrir un carbassó que ja el pots collir, i tantes i tantes coses que fan que cada dia aquí estigui compost per un vitrall ple de mil colors on somiar per un món millor és possible.

Mukuturri...

He estat uns dies fora del centre perquè havia de solucionar problemes de burocràcia a Addis i aquí els papers són molt i molt lents. He aprofitat l'avinentesa per anar a visitar un projecte que està a 1 hora i mitja de la capital. Aquest projecte està portat per una comunitat missionera formada per nois i noies que han decidit comprometre's amb allò que creien. No són monges i a la nostra manera de pensar és difícil conèixer gent que decideixi anar a viure amb comunitat per ajudar els altres. M´ha agradat molt poder conèixer aquesta realitat de prop, sobretot per trencar tòpics i per veure que hi ha gent que està fent una feina que val molt la pena. Aquest projecte consisteix en una guarderia per a 250 nens i nenes amb un programa de nutrició i un programa de dones. A més, han organitzat un terreny de cultiu pel qual poguin ser cada vegada més autosuficients.

Deixant de banda aquest projecte, es dediquen anar les cases de les persones que viuen en una situació més precària i dignificar les seves vides. Amb això nomès dir-vos que m´ha captivat poder veure aquesta altra realitat d´Etiòpia. Al igual que qualsevol país del món, Etiòpia, està format per moltes i moltes realitats, i descobrir-les és apassionant.

A reveure...

Avui és un dia estrany perque és un dia de despedida, avui se'n va la Tessa. Cec que en el moment de les despedides el millor que et pot passar és recordar tot el que has viscut amb aquella persona. I la veritat és que amb la Tessa les vivències que hem tingut han sigut una darrera l'altra. El primer que m' encantaria dir d'ella és que és una dona plena d'energia i vitalitat que des de que va arribar el centre no va parar. Amb ella tots els nens i nenes han après a fer mitja, i la majoria d' ells ara ja es saben cosir la roba que tenen esparracada. Jo d'ella n'he après a tenir una altra visió de tot allò que estic vivint aqaui Etiòpia, amb ella he pogut filosofar dels mil dubtes morals que de vegades t'impregnen quan vius en una realitat com aquesta. Senzillament ha sigut genial compartir aquest mes amb ella!!

Per cert, no us ho creureu avui és 28 de febrer de 2009, i aquí, en el calendari etíop és 21 de juny del 2001, o sigui el meu aniversari i, imagineu-vos, faig 21 anys.

La història de la Dorotea...

Resulta que fa uns dies vam anar al mercat i vam comprar una gallina per fer un plat típic etiòp. Quan vam arribar el centre la vam deixar el rebost i mentrestant que les cuineres eren a la cuina, ella va tenir la iniciativa de pondre un ou. D´aquesta manera vam decidir que la gallina no es matava i a partir de llavors: dia si, dia no, pon un ou. Gallina amb amarinya és doro i ja veieu hem decidit de moment posar-li Dorotea. L´Ali, un dels guardes del centre, avui ja ha acabat de fer-li el galliner.

Ja veieu que tots podem canviar el nostre destí, fins i tot la nostra estimada Dorotea.

E-mails, comentaris al blog i trucades...

Ja fa molts dies que tenia ganes de parlar-vos d´una cosa molt important d´aquí Etiòpia. Voldria dir en veu alta i ben fort MOLTES GRÀCIES - BET´AM AMESEGUENALLO a tots els que m´envieu correus electrònics, m´escriviu comentaris al blog i els que em truqueu aquí.

Perquè?? Doncs per una senzilla raó, perquè vosaltres sense saber-ho sou una de les meves principals fonts d´energia exteriors. Ara no us espanteu per la comparació que faré però es com si jo representés que fós un fetus i que la meva placenta és tot el meu món d´aquí Etiòpia (el centre, els nens, la gent d´aquí,..) i tots vosaltres fóssiu el cordó umbilical que em connectés amb el meu món d´allà. Ja ho sé, us pot semblar una paranoia però és cert i senzillament avui em venia degust dir-vos que gràcies per aquesta energia incondicional que em transmeteu!!!

Malalts...

Us he d'informar que un dels motius pels quals he tardat tants dies a escriure és perquè he estat malalta. Sí, tal i com ho sentiu, he tingut d'obrir per primera vegada la farmaciola!

No ha sigut res greu, unes angines: mal de coll, mal estar i mal d'orella. Una mica d´antibiòtic i tot solucionat. Però com que els que em coneixeu sabeu perfectament que no en sé d'estar malalta, vaig tenir molta sort de la Tessa que em va cuidar com la mama i tots els del centre (buff!!) em van mimar com mai!

Però a qui no s'acaba la cosa i és que ara els qui estan malalts són els nens. Si ho veiéssiu, sembla que tinguem un hospital particular muntat al centre. Tenen una malaltia que és molt similar a la nostra varicel.la, no és greu, però es contagia i això significa que a hores d'ara ja en són set de malalts. O sigui que aquests dies estem fent d'infermers com mai!

Kombolcha...

Aquest és el nom de la ciutat on estic, ja us n´he parlat alguns dies. Però avui us vull explicar com aquesta ciutat es va transformar quan ahir va ploure. Va ser el primer dia que plovia, quina sensació més agradable!!! Ja sabeu, jo com una nena a qui la pluja em mullés els cabells.

A la part del nord d´Etiòpia, especialment a la regió on estem nosaltres, les pluges són abundoses. Tot i així no plou tot l´any, hi ha estacions i ara comença una de les estacions de pluja.

Com us deia, ahir va ploure molt i la ciutat es va convertir en un mar de fang, buff, vaig anar a comprar diferents coses pel centre i us he de dir que vaig quedar plena de fang fins els genolls. És com si la ciutat es tornés de cop i volta caòtica: els cotxes, els camions, la gent passant per on poden, els taxis,... En fi, una nova aventura, tot i així no em vull imaginar com serà quan cada dia plogui!!!

El dia de l´epifania...

Sé que us he parlat molt sovint dels rituals religiosos aquí a Etiòpia, però penseu que es perquè són molt importants i, a més, són molt diferents dels nostres. Avui ha sigut el dia anual més important pels catòlics ortodoxos. Al centre hi han pocs nens i nenes d´aquesta religió però tot i així hem anat fins al lloc on feien el ritual religiós. Tots anaven molt guapos, s´han posat "les seves millors gales". Hi havia molta gent, tots vestits amb robes blanques i coberts amb la netela (mocador etíop de color blanc amb ribet d´un altre color). Enmig d´aquesta blancor, grans paraigües majestuosos de colors molt vius que t´indicaven el lloc on hi havien els sacerdots, i de fons el so de la música cantada per tota la gent que seguia el ritual. Ha sigut increïble, de veritat, m´ha agradat camuflar-me entre tots ells i viure de prop aquesta festivitat tant important.

Fins la pròxima!

El dia a dia...

De cop i volta sense donar-me'n compte de com és que hagi passat això la meva vida al centre està passant a ser la meva quotidianitat. Sé que us semblarà estrany però em sento com a casa, això no vol dir queno us trobi a faltar!

M´agraden els dies a aquí al centre, perquè tot i que hi hagi una rutina i uns horaris, cada dia passen a ser especials. Sempre hi ha alguna cosa o altre que fa que sigui sorprenent, suposo que es perquè és el principi i ara per mi tot és nou.

Fa dies vam començar amb els nenes i nenes un taller d´agricultura, vam plantar pastanagues, enciam, cebes, carbasses, carbassons,... i ara cada dia toca regar-lo i mimar-lo una mica. A veure si amb una mica de sort d´aquí uns mesos podem començar a recollir els fruits del nostre treball.

Els nens estàn entusiasmats, com que hi han molts arbres el centre, els hem responsabilitzat a cadascun d´ells de cuidar dos arbres. Ostres, em sembla que de moment de tan que els volen cuidar, els ofegaran!

En fi, avui senzillament tenia ganes de compartir amb tots vosaltres petits moments del dia a dia.

Perdre un gran tresor...

Fa temps que vaig aprendre que el millor dels tresors és aquell que probablement té menys valor ecònomic. He passat uns dies a Addis, una capital increïble, cada vegada que hi vaig em captiva més.

Per tots aquells que no ho sabeu, una de les més grans virtuds, per dir-ho d´alguna manera, és que sóc MOLT DESPISTADA, i l´altre dia vaig descuidar-me una llibreta negra a un taxi d´Addis. Fins aquí, tot correcte, al cap i a la fi en el món hi ha moltes llibretes negres, si no fós que per mi aquesta era molt especial.

Quan vaig saber que vindria Etiòpia vaig decidir comprar-me una llibreta per fer totes les llistes que fossin necessàries: la llista dels metges, la de la maleta, de les coses que havia i volia fer abans de marxar, ... i de mica en mica la llibreta va anar prenent personalitat, de manera que ara ja era una part més d´aquest viatge. Ara ja hi guardava alguns escrits fets a altes hores de la nit, papers que volia començar a col.leccionar, algunes adreces, etc.

Però, en fi, les coses són com són, i com que jo sóc una empedernida de les senyals crec que perdre aquest gran tresor ha significat que comença una altre part del viatge i per això ja porto a sobre una altra llibreta negra.

Una visita molt especial...

Fa molts dies que no escric al blog i us pot semblar estrany però em frissava per poder-ho fer, és com si quan escric aquí us tinc a tots plegats una mica més a prop.

Aquests dies he tingut la gran sort, i des d'aquí li dono les gràcies, de tenir la meva germana aquí a Etiòpia. Quan la vaig anar a buscar a l' aeroport, què estrany: jo en un aeroport estranger anant a buscar la meva germana, era com una d' aquelles imatges surrealistes de les quals ja saps que passaran coses fantastiques.

Hi han hagut moments per tot: hem fet ruta per Addis, hem anat moltes i moltes estones amb cotxe, hem fet turisme per la Lalibela, hem pogut veure el magnífic paisatge d' Etiòpia, hem menjat injera,...

I finalment ha pogut descobir el que per mi de moment és el millor lloc d'aquest indret: el centre. Buff, els nens els hi va encantar poder conèixer la meva germana i jugar amb ella, i poder-la fer partícep del meu món.

Han sigut uns dies molt especials i ara sento un mica de nostàlgia, però una vegada vaig sentir en un lloc que això és bo perquè vol dir que trobes a faltar moments que han sigut especials per tu. Per tant avui des d'aquí faig un brindis per poder-me sentir nostàlgica d'aquesta vista tant especial!