Per sobre de tot sempre he cregut que en el món hi ha moltes desigualtats i que cadascú de nosaltres en la mesura que volguem o poguem hi tenim alguna cosa a veure. Aquests dies estic enfadada i sé que aquest sentiment no és productiu, però sovint l´estat emocional és dificil de controlar.
Ja us he esmentat vàries vegades que la burocràcia etíope és complexe (de fet,com a tot arreu) i que durant tots aquests mesos he intentat compendre i treballar amb l´administració d´aquí. Però sabeu què és el pitjor adonar-te que el món de les autoritats i el món de la política nomès volen "quedar bé". Hi ha una doble moral molt forta, per una banda les lleis són implecables i en principi hi ha un gran respecte cap els drets humans però per l´altra hi ha una gran impunitat per fer el què es vulgui.
Sigui com sigui sembla que a ningú importi la realitat de la dona aquí i les poques possibilitats que tenen de sobreviure, els nens sords són els últims perquè igualment serveixen de poc, si estàs malalt et toca patir,... i així podria anar fent una llarga llista de tot el què els meus ulls últimament estan veient i el meu cor està sentint.
Aquests dies hem tingut llargues reunions amb administracions locals i ha sigut decebedor perquè la idea de "treballar en equip" és com un acudit. L´únic que importa són els diners i que cada punt i coma siguin com ells volen. No hi ha lloc per les excepcions.
Pot semblar-vos un escrit desolador però ben al contrari pel que fa a mi, m´han donat més motius que mai per seguir creient que les coses es poden canviar. Ho veig cada dia a dins el centre: com els nens que no són sords ja es comuniquen amb "silence language", com les nenes van aprenent que elles són iguals que els nens, que no cal picar per relacionar-se, que si abraces un nen malalt es troba una mica millor,...
A punt per celebrar el Nadal, només puc dir que invertim la il.lusió amb allò que creiem i siguem capaços d´anar més enllà de tota superficialitat, perquè senzillament val la pena!
