Avui no he pogut evitar escriure al blog, per mi és un dia molt especial. Just fa un any agafava la meva maleta carregada de mil coses i em despedia dels meus per embrancar-me en aquesta nova aventura. No fa falta estar un any a un lloc per començar emmagatzemar records però es com si des de petits haguessim après a celebrar les coses en fucnió del temps que hi destinem.
Podria explicar tots els detalls del dia que vaig arribar Etiòpia es com si els tingués més presents que mai, però el què més em va impressionar del primer dia es l´arribada el centre. Després de tot el viatge amb avió, la carretera infernal (sort que ara s´ha arreglat), el cansament acumulat, la il.lusió a flor de pell, els ulls que no donaven a l´abast de tot allò que veien,... vam arribar el centre. No hi havia llum i tot estava a les fosques, tots els nens estaven col.locats en fila per donar-nos les benvinguda. L´Ezedin i la Tebebe ens van donar un ram de flors i vam començar a saludar tots els nens, després mig a les fosques vam sopar amb ells. I després vam anar a l´hotel, i va ser allà el mig d´aquella habitació sola amb el ram de flors posat dins d´una ampolla reciclada quan vaig començar a plorar.
Tranquils, podria dir-vos que era de pena, però no senzillament era d´emoció. Resulta estrany com les primeres impressions que esdevenen tan desconegudes arriben a ser tan familiars. No es pot viure dels records, però si que sóc de les que creu que és meravellós emmagatzemar-los en una caixeta perquè els poguis treure quan vulguis.
Podria explicar tots els detalls del dia que vaig arribar Etiòpia es com si els tingués més presents que mai, però el què més em va impressionar del primer dia es l´arribada el centre. Després de tot el viatge amb avió, la carretera infernal (sort que ara s´ha arreglat), el cansament acumulat, la il.lusió a flor de pell, els ulls que no donaven a l´abast de tot allò que veien,... vam arribar el centre. No hi havia llum i tot estava a les fosques, tots els nens estaven col.locats en fila per donar-nos les benvinguda. L´Ezedin i la Tebebe ens van donar un ram de flors i vam començar a saludar tots els nens, després mig a les fosques vam sopar amb ells. I després vam anar a l´hotel, i va ser allà el mig d´aquella habitació sola amb el ram de flors posat dins d´una ampolla reciclada quan vaig començar a plorar.
Tranquils, podria dir-vos que era de pena, però no senzillament era d´emoció. Resulta estrany com les primeres impressions que esdevenen tan desconegudes arriben a ser tan familiars. No es pot viure dels records, però si que sóc de les que creu que és meravellós emmagatzemar-los en una caixeta perquè els poguis treure quan vulguis.
1 comentari:
i ... nosaltres també tenim l'emoció de "sentir-te" tant feliç!
Un petó molt gran des de Berga!
Publica un comentari a l'entrada